Dadalite és una col·lisió entre Macarena Liendo i Jordi Bielsa. Macarena va estudiar Belles arts a la Universitat Nacional de Còrdova i a la Universitat de Barcelona. Va aprendre paper maixé de la seva àvia Nonina. A Nonina li havia ensenyat la musa de García Lorca, Margarita Xirgu, teatre, marionetes i paper maixé, durant el seu exili a l’Argentina. Macarena va portar a Barcelona les seves meravelloses creacions en paper molts anys més tard. Jordi ha treballat com a escultor en fosa de bronze i com a mestre impressor d’obra gràfica original a Londres i Barcelona. Va estudiar Belles arts a la Universitat de Barcelona i a Goldsmiths College, Universitat de Londres. Va aprendre les coses importants de Joaquim Viñolas, pintor i cineasta de l’Informalisme.

Treballem les tècniques del tremp del segle XV amb pigments sintètics moderns. Això provoca un fort impacte visual. La pintura al tremp és una combinació de vehicles aquosos amb no aquosos, com ou, quallada o goma amb aigua o/i l’oli polimeritzat, trementina, dammar, etc. Hi ha moltes variacions possibles. El tremp és molt fort, les partícules de pigment queden pegades molt juntes les unes de les altres i la qualitat dels colors és formidable. No és apte per a la pintura de cavallet, ja que manca d’elasticitat, però funciona molt bé en les nostres escultures de paper. Cal aconseguir un equilibri òptim entre adhesió, cohesió i capil·laritat. I les superfícies han de preparar-se específicament. Les bases tradicionals es fan amb cola de conill i creta de Champagne.

Per a la fabricació de paper maixé reciclem cartons fets de polpa kraft. És una polpa resistent gairebé lliure de lignina. La major part del paper és reciclat i la majoria de les coles que usem són orgàniques. El paper és un suport per a tota mena de procediments i experimentació. Ens permet desenvolupar constantment noves idees. 

Tots els pigments amb els quals treballem tenen una excel·lent estabilitat a la llum i són de la màxima qualitat disponible. Preferim pigments inorgànics sintètics moderns com els cobalt i els ultramar. No ens agraden els històrics ni els exòtics. Treballem amb una àmplia gamma d’aglutinants i pigments. Els apliquem localment, sense barrejar-ho tot. Busquem variació i deixar que les matèries s’expressin per si mateixes. Això és una cosa probablement relacionada tant amb l’antiguitat com amb la modernitat.

En la història de l’art se’ns van ensenyar la invenció revolucionària dels tubs de pintura. Les pintures en color van ser estandarditzades i entubades al segle XIX. Es van igualar els temps d’assecat i es va aconseguir una consistència cremosa a costa d’estabilitzadors i adulterants. No estem interessats en la pintura tonal, i la mescla de pintures de colors generalment queda deslluïda. Cézanne treballava així: definint els plans llunyans embrutant amb un complementari. No és el mateix treballar, per exemple, amb un pigment taronja que barrejar vermell i groc. La pintura partitiva de Seurat va fer-ho evident. No concebem la pintura com a reducció i per tant, no ens interessa tenir una petita quantitat de pintures de color per a produir tota una gamma de tot. Treballem contra aquesta reducció. La producció de pigments sintètics moderns va ser una revolució major que la dels tubs de pintura.

Som sensibles a la fragmentació provinent de la modernitat i de les avantguardes. Fragmentació de la visió i de la forma, que condueix a l’experimentació. També a la riquesa de les tècniques provinents dels vells mestres. Ho tractaven tot localment, utilitzant un aglutinant específic per a un pigment específic. El seu or i pedres en pols eren preciosos, no alguna cosa per a barrejar. Rebutgem les jerarquies i no ens interessa pintar com els vells mestres, aplicant regles fixes, esquemes o productes obsolets. Però hi ha un poderós potencial en ells, en la seva exquisidesa. A més, estimem els nostres pigments i pintures, els col·leccionem. I ens agradaria vendre les nostres obres també com a col·leccionables.