DOS SOMNIS, DE J.-J. GRANDVILLE
Publicat a Le Magasin Pittoresque. Volum XV. – juliol de 1847. Pàgines 210 a 214.
Grandville va morir el 17 de març de 1847 a l’edat de quaranta-quatre anys. Havia perdut successivament la seva dona, nascuda com ell a Nancy, i tres fills petits. Va sucumbir a tant de dolor. Explicarem a l’oci la vida senzilla i laboriosa d’aquest excel·lent artista, que era encara més el nostre amic que el nostre col·laborador (1). Avui publiquem dos dibuixos estranys, els últims que Grandville ha posat sobre fusta. Al mateix temps, inserim dues cartes que acompanyaven aquests dibuixos. Grandville no tenia en absolut la pretensió de ser escriptor; i, no obstant, qui ha sabut explicar tan bé com ell mateix les idees originals cada dia escloses del seu enginyós esperit? Les cartes dels artistes sempre han excitat l’interès i han estat ben rebudes. En donar textualment aquestes pàgines familiars escrites precipitadament per Grandville pocs dies abans de la seva mort, estem doncs persuadits que farem una cosa agradable al públic sense perjudicar en res una memòria que sempre ens serà respectable i cara.
(1) Grandville estimava le Magasin pittoresque. Des dels primers anys va entendre perfectament els nostres propòsits; així que, fent alguna violència als seus hàbits i al seu caràcter, havia vingut d’ell mateix a oferir-nos la seva col·laboració. Més d’una vegada ens va reservar idees bones i noves que hauria trobat molt més d’avantatge potser a desenvolupar per a editors en renom: la seva música animada, per exemple; el Monologue de Baptiste, etc. Se sentia còmode, ens deia, en el nostre entorn humil, i, pobre de naixement, d’origen proletari, era feliç d’associar-se a nosaltres per contribuir als plaers honestos de la classe més nombrosa.
Aquesta és la llista dels diversos temes que Grandville va dibuixar sobre fusta per a la nostra col·lecció: – t. III. le Bal d’insectes, p. 136 ; les Barbes à la vapeur, 249 ; – t. IV, les Différentes formes du visage, p. 387 ; – t. VIII, Physionomie du chat, p. 12 ; le Carnaval du célibataire riche i le Carnaval du pauvre, 68 i 69 ; Gargantua au berceau, 137 ; Musique animée, 244 et 408 ; – t. IX. la Métaphore de la chrysalide, p. 60, 61, 64 ; l’Avocat patelin, 357 ; – t. X, Trois saisons, p. 1, 153, 273 ; le Monologue de Baptiste, 208 ; Fadeurs, 343 ; – t. XI, l’Homme descend vers la brute, l’Animal monte vers l’homme, p. 108 ; – t. XII, Têtes d’hommes et d’animaux comparées, 272 ; le Pauvre villageois, p. 297 ; l’Automne, 341 ; – t. XV, Découpures ou ombres éclairées, 61.
PRIMERA CARTA DE GRANDVILLE A L’EDITOR.
París, 26 de febrer de 1847.
« Amic meu, aquí tens el primer dels dos dibuixos que t’he anunciat, i unes línies d’explicació que pots utilitzar com vulguis.
» I en primer lloc, quin serà el nostre títol?
» Metamorfosis en el son?
» Transformacions, deformacions, reformacions dels somnis?
» Cadena d’idees en els somnis, malsons, riures, èxtasis, etc.?
» O bé:
» Transfiguracions harmòniques en el son?
» Però aquí està el veritable títol, crec:
Viatges i transformacions nocturnes.
» Després d’advertir als lectors que el dibuix s’ha de mirar començant a la part superior de la pàgina, i seguint la línia descendent de les diverses figures fins a l’extrem inferior on acaba el somni, pots explicar així el primer tema:
» Crim i expiació.
» És aquest el malson d’un home turmentat només pel pensament de cometre un crim? És el somni d’un assassí que, en una febre del cervell, persegueix el remordiment? Tria.
» Somia que acaba de colpejar un home en un bosc fosc, sobre una carretera deserta, prop d’una creu que indica que ja s’ha comès un crim en aquest lloc… S’ha vessat sang humana i, seguint una expressió d’argot que presenta una imatge ferotge a la ment, «ha fet suar un roure! » En efecte; no és un home, és un tronc d’arbre… sagnant… que s’agita i es debat… sota l’arma assassina. Les mans de la víctima, encara mans humanes, s’aixequen suplicant, però en va! La sang encara flueix.
» El somiador veu, en lloc del cos, aixecar-se una font la forma de la qual li recorda la creu de la carretera. És aigua, és sang que vessa? L’aigua per rentar les mans del criminal; la sang per recordar-li el cop terrible!… Aquesta sang o aquesta aigua, mentre brolla, recorda i multiplica les mans suplicants.
» La creu, ja transformada en font, pren la forma de l’espasa de la justícia. El vas que coronava aquesta font pren la forma del barret del jutge, i d’entre aquestes mans lívides destaca la mà de la justícia, després la balança… Però, per un d’aquells efectes sobtats que tots els que somien poden haver experimentat, inexplicable raresa! un dels plats es metamorfosa en un ull… ardent… que s’obre, s’expandeix, espantosament, i… … – En aquest moment, el culpable es veu fugint amb totes les seves forces d’aquest ull escrutador; però l’avergonyeix un poder contrari que el frena (un efecte molt habitual del malson). La por redobla les seves ganes de fugir. Munta un cavall ràpid per escapar amb més velocitat. Oh terror! L’ull, l’ull terrible va darrere seu… El somiador s’enganxa, s’enfila a una columna, es vol refugiar al cim; es trenca amb un xoc; cau; la terra falta sota els seus peus: el llença a un mar… envermellit potser!… i sense esperança, sempre perseguit per aquest ull… que, sotmès llavors a una estranya transformació, li sembla un monstre, un peix ferotge amb les mandíbules armades de dents en forma de ganivet que seran l’instrument de la venjança divina o humana… Ja sent l’acer fred d’aquestes dents. Al mateix temps, mil ulls més, semblants a aquest, el miren i es llancen amb avidesa sobre ell… Seran aquests els mil ulls de la multitud atreta per l’espectacle del suplici que ha de venir? …
» El somni ha arribat així al seu grau més alt d’horror, quan de sobte apareix una creu lluminosa sortint de l’aigua o baixant sobre l’aigua, signe redemptor cap al qual el culpable (molt malsonat) tendeix al seu torn les mans. Al fons apareix encara la font que, aquesta vegada, potser vessa les llàgrimes del penediment, i renta, purificant-lo, el somiador que, en aquest darrer traç, es desperta molt feliç d’estar lliure de la por, si en efecte ha meditat un crim i no l’ha complert.
» Aleshores podries indicar als lectors l’art d’aquestes deformacions i reformes dels signes, l’art d’aquestes transicions que sempre se succeeixen paral·lelament a un sentit moral; una doble dificultat que, si bé sorprèn per una mica d’estranyesa i de raresa, em sembla tanmateix de tal naturalesa que pot interessar les persones d’imaginació onírica o amants de la novetat i, per dir-ho així, les proeses de la ment.
» Mai abans, crec, en cap obra d’art s’havia entès i expressat el somni d’aquesta manera (excepte en Un autre monde, obra recent poc coneguda del seu servidor). Després d’aquests elogis, que em faig a mi mateix, i que em pots reenviar, em quedarà escriure’t l’explicació del segon somni, que, gràcies a la del primer, serà, crec, molt breu.
» Aleshores, adéu; però ràpidament una segona fusta mentre penso enterament en tu i en el benvolgut Magasin, tan gran devorador d’idees.
J.-J. GRANDVILLE. »
SEGONA CARTA.
« Per al nostre segon dibuix, l’explicació no em sembla fàcil, per la manca de connexió que hi ha entre aquests objectes de naturalesa tan diversa, i també per l’absència d’una idea moral sostinguda del començament al final, com en el dibuix precedent.
» No obstant, heus aquí una vaga visió del comentari que podries posar al costat d’aquest somni. Et deixo els meus pensaments sense més preparació.
Un passeig pel cel.
» Suposem una noia jove o una dona poeta… una dona a la fi.
» En un dolç somni que l’amanyaga, veu darrere d’un núvol pàl·lid la mitja lluna platejada (en el seu primer o últim quart o octant). De sobte, la mitja lluna es transfigura en la forma simple d’una humil criptògama… després en una planta umbel·lífera… a la qual succeeix una ombrel·la, que es transformarà en astor o ratpenat amb les ales esteses i dentades… No barreja la nostra somiadora les seves compres del mercat amb els records d’un passeig pel camp, on s’haurà topat amb el bolet verinós i aquest arbust en forma de para-sol; amb els records de l’estrella platejada que contemplava en un bonic vespre d’estiu, quan un ratpenat revoltava davant seu; o bé amb l’ombrel·la que li havia servit per protegir-se dels llums del sol cavalcant, que agitava per espantar l’ocell nocturn? Al meu parer, no se somia cap objecte que no s’hagi vist o pensat estant despert, i és l’amalgama d’aquests diversos objectes vistos o pensats, a distàncies de temps sovint considerables, el que forma aquests conjunts de somnis tan estranys, tan heterogenis, depenent a més de la major o menor activitat de la circulació sanguínia.
» Suposo, doncs, que la imaginació de la nostra senyora està una mica agitada en aquest moment sota la mirada flamígera del sinistre ocell… que aviat es descompon al seu torn i esdevé un cos vague, barreja del volàtil i d’una manxa prosaica, que lliga tanmateix sempre a la primera idea del somni recordant potser una brisa fresca que hauria acariciat de dia la nostra tendra somiadora, tendra! perquè aquesta carícia del zèfir evoca davant seu l’emblema una mica antiquat, encara que en el fons sempre agradable, de dos cors units o travessats d’un tir. Però aquesta doble forma vaporosa desapareix al seu torn per donar pas a una bobina poc poètica al voltant de la qual s’enrotlla una madeixa de fil fort barrejat… Un nou moviment de la sang al cervell de la nostre dorment fa que aquest artefacte giratori succeeixi a un carro ràpid de quatre rodes lluents, conduït per tres corsers de foc amb fronts estrellades. Des d’aquest carro fins a la brillant constel·lació del carro, el somni només té un pas a donar. Heus aquí la somiadora portada al cel, al centre de la volta immensa, sembrada de milions d’astres que es van disseminant, esvaint-se, allunyant-se cada cop més com el somni que acaba. I la jove es desperta… murmurant sens dubte, com tu potser i molts altres: « ¡Quin somni tan ridícul! »
» Ara, amic meu, depèn de tu transmetre amb delicadesa el poc valor d’aquest estrany i divertit truc a la vista (si no a la ment). Convida els teus lectors a examinar durant uns instants aquesta composició lentament de dalt a baix, demanant-los que tinguin en compte la novetat i la dificultat d’aquesta successió de transicions harmonioses de línies i formes. Aquest efecte em sembla anàleg al produït per un músic que, modulant primer en una tonalitat, després d’haver-se entretingut passant per successions d’acords i preparacions harmòniques, torna el seu oient a la tonalitat de l’inici, i li proporciona així un dels plaers més agradables, molt apreciat pels fins dilettanti.
» Per la resta, agafa, rebutja, decideix, combina aquestes observacions amb les de la meva primera carta, i fes el millor que puguis, com sempre. Llavors, recorda’m els altres temes que vam parlar l’última vegada. Encara em queden uns dies per dedicar-te (2). Adéu. Mil salutacions. Tot teu, com pots veure i creure.
J.-J. GRANDVILLE. »
(2) Grandville va morir dotze dies després d’escriure aquesta segona carta, que no porta data, però que sens dubte vaig rebre el 5 de març.